LLEGENDES


Els fets que no tenen explicació cobren vida amb aquestes narracions plenes de màgia i fantasia


La història de Mallorca està plena de fets sorprenents. Aquells que no han pogut ser explicats ens han arribat, amb el pas del temps, convertits en llegendes de signe ben diferent. Alguns investigadors i escriptors de l'illa han trobat en aquest important llegat cultural, moltes vegades transmès de manera oral, una mina en la qual aprofundir.


Però, què és una llegenda? Hi ha moltes teories al respecte, i fins i tot hi ha molta gent que les confon amb les rondalles. La llegenda és una narració basada en un fet o un personatge històric que després es va modificant per aportacions populars. Les llegendes estan basades en moments històrics, revestits per elements meravellosos.


Hi ha dos motius principals per a la creació de les llegendes. Aquestes narracions es fan per explicar un fet que la història no concreta o per emmascarar un fet que no era oportú que es conegués. Qualsevol fet històric pot generar una llegenda. La rellevància dels fets i els personatges que hi intervenen i que hi hagi aspectes obscurs fan la resta.


A més, tenir una base i uns personatges històrics, és imprescindible que la llegenda s'ubiqui en una realitat geogràfica. Si la història vol explicar un fet que ha ocorregut, és necesari que situï clarament el lloc on ha passat, ja que si no ho fa aquesta no té credibilitat.





Apart de la quantitat de llegendes que envolten a la Serra de Tramuntana podem trobar a aquesta pàgina històries interessants.

Històries de la Serra





LA LLEGENDA DEL COMTE MAL


El Comte Mal és l’adaptació mallorquina del llegendari i mític Comte Arnau de Catalunya, qui fou condemnat a vagar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre, al qual li surten flames per la boca i els ulls, per a redimir les seves malifetes com relacionar-se amorosament amb una monja o no pagar els deutes promesos. Aquest malvat personatge llegendari a Mallorca es solapa amb un de real; Ramon Safortesa Pacs-Fuster de Vilallonga i Nét, segon comte de Formiguera (1627-1694), senyor de les antigues cavalleries d’Hero, Santa Margarida, Alcudiola, Maria, Puigblanc, Castellet i Tanca i de l’alqueria de Galatzó a Calvià. El qual a l’edat de 12 anys heretà del seu pare dos greus litigis, l’un la pretensió de cobrar tributs basats en concessions reials a favor del comte sobre les terres comunals de Santa Margalida, i l’altre la d’exercir jurisdicció civil i criminal sobre els habitants de les seves cavalleries, veïns la major part del poble de Santa Margalida. En definitiva, l’intent de perpetuar un règim feudal a favor del Comte fou l’origen dels abusos i episodis violents, que dugueren la fantasia popular a relacionar-lo amb la llegenda del Comte Arnau, coneguda i difosa a Mallorca des de l’edat mitjana a través d’una popular cançó.

El Comte Mal perdé els seus litigis amb el poble de Santa Margalida, d’on fou desterrat, arribant a convertir-se en un personatge rellevant, a la Mallorca de la seva època. Seguint el fil de la llegenda, les seves aparicions sobre un cavall negre envoltat de flames, es relaten al puig Galatzó, una de les seves propietats. Al palau de Can Formiguera, la seva casa de Palma al costat de la Seu en al carrer de la Portella, es diu que el Comte Mal feu construir la torre que caracteritza aquest edifici, per a poder contemplar la seva estimada, una monja del convent de les Clarisses. Llegenda i realitat entremesclades, gràcies a la literatura del segle XIX i a una tradició oral, han fet del Comte Mal un dels mites més coneguts de la cultura popular a Mallorca.



El Comte Mal (Cuarto Milenio)



La llegenda del Comte Mal





RONDALLES I LLEGENDES DEL CASTEL D'ALARÓ


L´Episodi de Cabrit i Bassa

La llegenda conta que quan el jove rei Alfons es trobava amb el seu exèrcit sota les murades del castell d'Alaró, amb ànim de sotmetre la fortalesa, s'establí un curt diàleg amb els defensors. Quan l'oficial reial de l'exèrcit assetjador demanà la rendició del recinte, en nom del rei Anfós, rei d'Aragó i de Mallorca, el defensor no s'acoquinà gens i respongué, altívol i sarcàstic:

- Anfós torrat o ben aguiat amb salsa mengen els homes. Només reconeixem com a rei nostre senyor en Jaume de Mallorca

Alfons, molest i enfurismat demanà qui era que havia gosat dir aquelles paraules insultants. Des de dalt digueren:

- Jo so en Cabrit i aquest, el meu company, s'anomena Bassa

El rei d'Aragó contestà impetuós:

- Idò jo te jur, Cabrit, que t'he de fer torrar com a tal


Una vegada el castell fou conquerit per Alfons, l’episodi finalitzà amb l'execució de Cabrit i Bassa, que foren torrats a la plaça del Lledoner de los Damunt d'Alaró.


Imatge
Imatge


Un fragment del poema El Comte Mal, de Guillem Colom i Ferrà, fa referència a l'episodi de la resistència i mort de G. Cabrit i G. Bassa, l'any 1285, defensant el castell d'Alaró:


Quan la lluita es fa més forta,

truca un missatger a la porta:

-Castellans, lliurau de pressa les claus del castell rebel

o de grat deixau-vos prendre:

el fort que car es deixi vendre

serà en sec fet pols i cendra,

insepults els qui el defensin i menjats pels corbs del cel.


-I, ¿qui amb tal ordre us envia?

Cabrit irat responia-

-Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu.


-No coneixem al reialme

altre rei que el rei En Jaume

A Mallorca, -i perdonau-me-

anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu...


-Llamp del cel!, que és gran vilesa

sofrir més vostra escomesa!

¿Qui gosa amb tals paraules insultar el rei d'Aragó?

-crida Anfós als de la plaça.-

-Dos lleials: Cabrit i Bassa.

-¿Cabrit, dieu? Bona caça!

Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traidor!-


Guillem Colom i Ferrà


Com va conquerir el rei en Jaume el castell d´Alaró

external image t420_DSC_9633.jpg


Aquest puig agullonat que guaita part damunt es altres era des moros com vengué el rei En Jaume, i ja ho crec que els ho volgué pendre. Allà on comencen es graus de s'escalonada, s'enfilava es cavall, i hi deixà ses potes senyades, que encara ara s'hi coneixen.Es pobres moros sols se pogueren escapar del Rei tirant-se dalt-a-baix d'aquell penyalar. Per no fer-se mal s'hi amollaren amb so cap dins una aufàbia. Figurau-vos, en pegar abaix, què s'havien de fer moro i aufàbia. Es bocí més gros no era com s'oreia . (Alcover, V, p. 108-109.)


La cova del castell d´Alaró

Un home va trobar una cova sobre el cim del castell i, dins aquesta hi va veure set caramulls de doblers de vint. Avisà un amic i tornaren a anar-hi, però el primer no volia tocar cap moneda. El segon n´afagà una sense que l´altre se n´adonés i, tot d´una, la boca de la cova es va tancar, quedant a les fosques. El polissó que havia agafat la moneda la tirà a terra, però la boca no es va obrir, fins que la moneda va tornar a ser al munt d´on l´havia agafada. A la fi pogueren sortir de la cova, però la boca es tornà a tancar i ja mai més s´ha tornat a obrir . (Lluís Salvador, A.: Els castells roquers de Mallorca... p. 214- 215.)


En Fenoi

En Fonoi, s'homo més agosarat i més mal de retgirar que s'havia vist mai, posà messions que faria s'uiastre una hora en es penyal de s'Orengar, a sa cucuia esgaiadora des Castell d'Alaró, en es cantell de s'abisme. Quan estava a punt de fer s'hora que en Fonoi feia s'uiastre, es qui li posaren ses messions s'hi acostaren, i moguts pel dimoni, li enverguen sempenta, i el pobre Fonoi caigué per avall i romangué fet benes .(Alcover, XXIV, p. 101-102 )


Es Castell d'Alaró, es puig de s'Aucadena i ses bruixes

vista
vista


Altre temps ses bruixes els dissabtes a vespre se solien aplegar sobre els dos puigs i se tiraven uns fils que elles sabien filar amb els que feien un pont entre es Castell i s'Aucadena i allà dalt ballaven i feien mil cabrioles fins hora d'auba .(Alcover, XXIV, p. 101-102 )







RONDALLES I LLEGENDES DEL CASTELL DEL REI (POLLENÇA)


Segons l’Arxiduc

Els pollencins relaten que el bisbe es va refugiar, amb altres personalitats destacables, al castell assetjat de Pollença. Aquets, per demostrar a l’enemic que encara tenien moltes provisions, feien menjar blat a una vedella, poc després la mataven i tiraven les entranyes als assetjadors, de tal manera que aquests no continuaren el setge i es retiraren. Aquest fet va permetre que els defensors del castell poguessin fugir i embarcar-se en dos vaixells a Cala Castell.


L'accés subterrani

Encara es conta al poble la llegenda que el castell té un accés subterrani a la vora del mar , cosa poc probable. A la vorera de la mar hi ha una obertura a la roca, que els pescadors anomenen la “Cambra de la Senyora”.


"Ribera de Canten i Dormen"

Un vespre de cel rogenc

baixava un estol de gent,

en llarga filera blanca,

per un desert penyalar,

que en la ribera de mar

forma una estreta calanca.

Eren dels últims vençuts,

muntanyesos qui, batuts

en llur defensa darrera,

escapar del vencedor

conseguien a favor

dels penyals de la ribera.

Ja en la cala, a poc a poc,

anaren a prendre lloc

dins una nau que hi havia.

Era un galió, qui, mig buit,

allà estava per descuit,

sense patró, sense guia.

A on devien anar?

Ningú ho gosà demanar,

ningú hi podia respondre...

Anirien... cap al port,

Ja en la vida, ja en la mort,

Que els hagués de correspondre.


Costa i Llobera


"La Cambra de la Senyora"

Rema, rema per la nit

una barca pescadora,

calant per treure bon peix,

que los del siti n'hi compren.


...

És, ai! un cos mig desfet

dins blanca vesta sedosa

cos de donzella gentil

amb gran cabellera rossa.


...

Costa i Llobera







RONDALLES I LLEGENDES DEL CASTELL DE BELLVER



La llegenda de la cova de la bruixa Joana.

Segons la referència popular, la bruixa Joana vivia dins una cova prop del turó i freqüentava els voltants del castell. Aquesta cova infonia un gran pànic en els ciutadans.

Jovellanos, en relació a aquesta llegenda ens diu: “...Y he aquí los únicos edificios del recinto [de Bellver], si ya no se cuenta por tal la casa yerma de la Joana, que está al lado de su límite meridional. Dáse ese nombre a una cueva excavada en la peña, pero cerrada de pared, con su puerta y ventana y pozo al exterior, su habitación alta y baja, su horno, su cocina y otras piezas dentro; todo ruinoso, abandonado y aún detestado. La tradición vulgar dice que moró en ella no ha mucho tiempo la Joana, grande hechicera, que en vida solía convertirse en gato y tomar otras formas a su placer, y que ahora su sombra se complace de visitarla de tanto en tanto. Esto se dice dos higueras, que yo he visto plantadas o casualmente nacidas cerca de su puerta, pueden haber confirmado esta vulgaridad, pues su fruto, aunque de buena apariencia, se avanece y pudre sin llegar a sazonar, sin duda por hallarse estas plantas en una umbría y estar del todo descuidadas. No obstante, los simples pastores y cabreros del bosque cuentan y creen que cierto canónigo antojadizo murió de haberlas comido; y he aquí la ridícula historia forjada sobre el abandono de esta casilla, que probablemente no tuvo otra causa que la esterilidad y fragosidad del terreno inmediato, destinado antes al cultivo, de que aún hay indicios. Sea lo que fuere, la fuerza de la superstición la hace mirar con horror, y aleja de ella pastores y ganados, por más que ofrezca algún pasto y un abrigo seguro contra la inclemencia. ¡Notable prueba de su poder, cuando no la vencen el interés ni la necesidad”.

Jeroni Rosselló introdueix una nota en el texte de Jovellanos (p. 58) que diu així: “El inmenso y esparramado caserío que se ha construído en las inmediaciones de la misteriosa cueva ha hecho desaparecer por completo el horror a que aludía Jovellanos, principalmente inspirado por la soledad del sitio. A ésta contribuía, a su vez, la misma superstición que ha ido desapareciendo, si bien ha quedado todavía en la memoria del pueblo el nombre de la cueva, y la conseja sobre la hechicera Joana que la tomaba por albergue”.

Sant Alonso Rodríguez

vista des de la torre de l'homenatge
vista des de la torre de l'homenatge

Una altra llegenda està vinculada a un sant, Sant Alonso Rodríguez, porter dels jesuïtes, que acompanyava molts dies al castell al pare Maties Borrassà per a confessar a la germana del Procurador Reial.

En una d’aquestes pujades, mentre resava el rosari, se li aparegué la Mare de Déu, que li eixugà la suor del front amb un mocador i li prometé la seva protecció sobre l’illa. Anys més tard, al lloc on es va aparèixer la Verge, es construí un senzill monument sobre el que anys més tard, al 1877, es va aixecar la capella actual.

El pas subterrani

S’ha parlat moltes vegades de l’existència d’una mina o pas subterrani ocult que uneix el castell de Bellver amb el palau de l’Almudaina. És possible que hagi existit, però és molt probable que l’existència de galeries subterrànies creades durant l’extracció de la pedra per a la construcció del castell, hagin ocasionat aquesta suposició

La història de Mallorca està plena de fets sorprenents. Aquells que no han pogut ser explicats ens han arribat, amb el pas del temps, convertits en llegendes de signe ben diferent. Alguns investigadors i escriptors de l'illa han trobat en aquest important llegat cultural, moltes vegades transmès de manera oral, una mina en la qual aprofundir.

Però, què és una llegenda? Hi ha moltes teories al respecte, i fins i tot hi ha molta gent que les confon amb les rondalles. La llegenda és una narració basada en un fet o un personatge històric que després es va modificant per aportacions populars. Les llegendes estan basades en moments històrics, revestits per elements meravellosos.

Hi ha dos motius principals per a la creació de les llegendes. Aquestes narracions es fan per explicar un fet que la història no concreta o per emmascarar un fet que no era oportú que es conegués. Qualsevol fet històric pot generar una llegenda. La rellevància dels fets i els personatges que hi intervenen i que hi hagi aspectes obscurs fan la resta.

A més, tenir una base i uns personatges històrics, és imprescindible que la llegenda s'ubiqui en una realitat geogràfica. Si la història vol explicar un fet que ha ocorregut, és necesari que situï clarament el lloc on ha passat, ja que si no ho fa aquesta no té credibilitat.




Apart de la quantitat de llegendes que envolten a la Serra de Tramuntana podem trobar a aquesta pàgina històries interessants.

Històries de la Serra





LA LLEGENDA DEL COMTE MAL


El Comte Mal és l’adaptació mallorquina del llegendari i mític Comte Arnau de Catalunya, qui fou condemnat a vagar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre, al qual li surten flames per la boca i els ulls, per a redimir les seves malifetes com relacionar-se amorosament amb una monja o no pagar els deutes promesos. Aquest malvat personatge llegendari a Mallorca es solapa amb un de real; Ramon Safortesa Pacs-Fuster de Vilallonga i Nét, segon comte de Formiguera (1627-1694), senyor de les antigues cavalleries d’Hero, Santa Margarida, Alcudiola, Maria, Puigblanc, Castellet i Tanca i de l’alqueria de Galatzó a Calvià. El qual a l’edat de 12 anys heretà del seu pare dos greus litigis, l’un la pretensió de cobrar tributs basats en concessions reials a favor del comte sobre les terres comunals de Santa Margalida, i l’altre la d’exercir jurisdicció civil i criminal sobre els habitants de les seves cavalleries, veïns la major part del poble de Santa Margalida. En definitiva, l’intent de perpetuar un règim feudal a favor del Comte fou l’origen dels abusos i episodis violents, que dugueren la fantasia popular a relacionar-lo amb la llegenda del Comte Arnau, coneguda i difosa a Mallorca des de l’edat mitjana a través d’una popular cançó.

El Comte Mal perdé els seus litigis amb el poble de Santa Margalida, d’on fou desterrat, arribant a convertir-se en un personatge rellevant, a la Mallorca de la seva època. Seguint el fil de la llegenda, les seves aparicions sobre un cavall negre envoltat de flames, es relaten al puig Galatzó, una de les seves propietats. Al palau de Can Formiguera, la seva casa de Palma al costat de la Seu en al carrer de la Portella, es diu que el Comte Mal feu construir la torre que caracteritza aquest edifici, per a poder contemplar la seva estimada, una monja del convent de les Clarisses. Llegenda i realitat entremesclades, gràcies a la literatura del segle XIX i a una tradició oral, han fet del Comte Mal un dels mites més coneguts de la cultura popular a Mallorca.

El Comte Mal (Cuarto Milenio)

La llegenda del Comte Mal

RONDALLES I LLEGENDES DEL CASTEL D'ALARÓ

L´Episodi de Cabrit i Bassa

La llegenda conta que quan el jove rei Alfons es trobava amb el seu exèrcit sota les murades del castell d'Alaró, amb ànim de sotmetre la fortalesa, s'establí un curt diàleg amb els defensors. Quan l'oficial reial de l'exèrcit assetjador demanà la rendició del recinte, en nom del rei Anfós, rei d'Aragó i de Mallorca, el defensor no s'acoquinà gens i respongué, altívol i sarcàstic:

- Anfós torrat o ben aguiat amb salsa mengen els homes. Només reconeixem com a rei nostre senyor en Jaume de Mallorca

Alfons, molest i enfurismat demanà qui era que havia gosat dir aquelles paraules insultants. Des de dalt digueren:

- Jo so en Cabrit i aquest, el meu company, s'anomena Bassa

El rei d'Aragó contestà impetuós:

- Idò jo te jur, Cabrit, que t'he de fer torrar com a tal

Una vegada el castell fou conquerit per Alfons, l’episodi finalitzà amb l'execució de Cabrit i Bassa, que foren torrats a la plaça del Lledoner de los Damunt d'Alaró.

Imatge
Imatge

Un fragment del poema El Comte Mal, de Guillem Colom i Ferrà, fa referència a l'episodi de la resistència i mort de G. Cabrit i G. Bassa, l'any 1285, defensant el castell d'Alaró:

Quan la lluita es fa més forta,

truca un missatger a la porta:

-Castellans, lliurau de pressa les claus del castell rebel

o de grat deixau-vos prendre:

el fort que car es deixi vendre

serà en sec fet pols i cendra,

insepults els qui el defensin i menjats pels corbs del cel.

-I, ¿qui amb tal ordre us envia?

Cabrit irat responia-

-Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu.

-No coneixem al reialme

altre rei que el rei En Jaume

A Mallorca, -i perdonau-me-

anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu...

-Llamp del cel!, que és gran vilesa

sofrir més vostra escomesa!

¿Qui gosa amb tals paraules insultar el rei d'Aragó?

-crida Anfós als de la plaça.-

-Dos lleials: Cabrit i Bassa.

-¿Cabrit, dieu? Bona caça!

Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traidor!-

Guillem Colom i Ferrà

Com va conquerir el rei en Jaume el castell d´Alaró

external image t420_DSC_9633.jpg

Aquest puig agullonat que guaita part damunt es altres era des moros com vengué el rei En Jaume, i ja ho crec que els ho volgué pendre. Allà on comencen es graus de s'escalonada, s'enfilava es cavall, i hi deixà ses potes senyades, que encara ara s'hi coneixen.Es pobres moros sols se pogueren escapar del Rei tirant-se dalt-a-baix d'aquell penyalar. Per no fer-se mal s'hi amollaren amb so cap dins una aufàbia. Figurau-vos, en pegar abaix, què s'havien de fer moro i aufàbia. Es bocí més gros no era com s'oreia . (Alcover, V, p. 108-109.)

La cova del castell d´Alaró

Un home va trobar una cova sobre el cim del castell i, dins aquesta hi va veure set caramulls de doblers de vint. Avisà un amic i tornaren a anar-hi, però el primer no volia tocar cap moneda. El segon n´afagà una sense que l´altre se n´adonés i, tot d´una, la boca de la cova es va tancar, quedant a les fosques. El polissó que havia agafat la moneda la tirà a terra, però la boca no es va obrir, fins que la moneda va tornar a ser al munt d´on l´havia agafada. A la fi pogueren sortir de la cova, però la boca es tornà a tancar i ja mai més s´ha tornat a obrir . (Lluís Salvador, A.: Els castells roquers de Mallorca... p. 214- 215.)

En Fenoi

En Fonoi, s'homo més agosarat i més mal de retgirar que s'havia vist mai, posà messions que faria s'uiastre una hora en es penyal de s'Orengar, a sa cucuia esgaiadora des Castell d'Alaró, en es cantell de s'abisme. Quan estava a punt de fer s'hora que en Fonoi feia s'uiastre, es qui li posaren ses messions s'hi acostaren, i moguts pel dimoni, li enverguen sempenta, i el pobre Fonoi caigué per avall i romangué fet benes .(Alcover, XXIV, p. 101-102 )

Es Castell d'Alaró, es puig de s'Aucadena i ses bruixes

vista
vista

Altre temps ses bruixes els dissabtes a vespre se solien aplegar sobre els dos puigs i se tiraven uns fils que elles sabien filar amb els que feien un pont entre es Castell i s'Aucadena i allà dalt ballaven i feien mil cabrioles fins hora d'auba .(Alcover, XXIV, p. 101-102 )

RONDALLES I LLEGENDES DEL CASTELL DEL REI (POLLENÇA)

Segons l’Arxiduc

Els pollencins relaten que el bisbe es va refugiar, amb altres personalitats destacables, al castell assetjat de Pollença. Aquets, per demostrar a l’enemic que encara tenien moltes provisions, feien menjar blat a una vedella, poc després la mataven i tiraven les entranyes als assetjadors, de tal manera que aquests no continuaren el setge i es retiraren. Aquest fet va permetre que els defensors del castell poguessin fugir i embarcar-se en dos vaixells a Cala Castell.

L'accés subterrani

Encara es conta al poble la llegenda que el castell té un accés subterrani a la vora del mar , cosa poc probable. A la vorera de la mar hi ha una obertura a la roca, que els pescadors anomenen la “Cambra de la Senyora”.

"Ribera de Canten i Dormen"

Un vespre de cel rogenc

baixava un estol de gent,

en llarga filera blanca,

per un desert penyalar,

que en la ribera de mar

forma una estreta calanca.

Eren dels últims vençuts,

muntanyesos qui, batuts

en llur defensa darrera,

escapar del vencedor

conseguien a favor

dels penyals de la ribera.

Ja en la cala, a poc a poc,

anaren a prendre lloc

dins una nau que hi havia.

Era un galió, qui, mig buit,

allà estava per descuit,

sense patró, sense guia.

A on devien anar?

Ningú ho gosà demanar,

ningú hi podia respondre...

Anirien... cap al port,

Ja en la vida, ja en la mort,

Que els hagués de correspondre.

Costa i Llobera

"La Cambra de la Senyora"

Rema, rema per la nit

una barca pescadora,

calant per treure bon peix,

que los del siti n'hi compren.

...

És, ai! un cos mig desfet

dins blanca vesta sedosa

cos de donzella gentil

amb gran cabellera rossa.

...

Costa i Llobera

RONDALLES I LLEGENDES DEL CASTELL DE BELLVER

La llegenda de la cova de la bruixa Joana.

Segons la referència popular, la bruixa Joana vivia dins una cova prop del turó i freqüentava els voltants del castell. Aquesta cova infonia un gran pànic en els ciutadans.

Jovellanos, en relació a aquesta llegenda ens diu: “...Y he aquí los únicos edificios del recinto [de Bellver], si ya no se cuenta por tal la casa yerma de la Joana, que está al lado de su límite meridional. Dáse ese nombre a una cueva excavada en la peña, pero cerrada de pared, con su puerta y ventana y pozo al exterior, su habitación alta y baja, su horno, su cocina y otras piezas dentro; todo ruinoso, abandonado y aún detestado. La tradición vulgar dice que moró en ella no ha mucho tiempo la Joana, grande hechicera, que en vida solía convertirse en gato y tomar otras formas a su placer, y que ahora su sombra se complace de visitarla de tanto en tanto. Esto se dice dos higueras, que yo he visto plantadas o casualmente nacidas cerca de su puerta, pueden haber confirmado esta vulgaridad, pues su fruto, aunque de buena apariencia, se avanece y pudre sin llegar a sazonar, sin duda por hallarse estas plantas en una umbría y estar del todo descuidadas. No obstante, los simples pastores y cabreros del bosque cuentan y creen que cierto canónigo antojadizo murió de haberlas comido; y he aquí la ridícula historia forjada sobre el abandono de esta casilla, que probablemente no tuvo otra causa que la esterilidad y fragosidad del terreno inmediato, destinado antes al cultivo, de que aún hay indicios. Sea lo que fuere, la fuerza de la superstición la hace mirar con horror, y aleja de ella pastores y ganados, por más que ofrezca algún pasto y un abrigo seguro contra la inclemencia. ¡Notable prueba de su poder, cuando no la vencen el interés ni la necesidad”.

Jeroni Rosselló introdueix una nota en el texte de Jovellanos (p. 58) que diu així: “El inmenso y esparramado caserío que se ha construído en las inmediaciones de la misteriosa cueva ha hecho desaparecer por completo el horror a que aludía Jovellanos, principalmente inspirado por la soledad del sitio. A ésta contribuía, a su vez, la misma superstición que ha ido desapareciendo, si bien ha quedado todavía en la memoria del pueblo el nombre de la cueva, y la conseja sobre la hechicera Joana que la tomaba por albergue”.

Sant Alonso Rodríguez

vista des de la torre de l'homenatge
vista des de la torre de l'homenatge

Una altra llegenda està vinculada a un sant, Sant Alonso Rodríguez, porter dels jesuïtes, que acompanyava molts dies al castell al pare Maties Borrassà per a confessar a la germana del Procurador Reial.

En una d’aquestes pujades, mentre resava el rosari, se li aparegué la Mare de Déu, que li eixugà la suor del front amb un mocador i li prometé la seva protecció sobre l’illa. Anys més tard, al lloc on es va aparèixer la Verge, es construí un senzill monument sobre el que anys més tard, al 1877, es va aixecar la capella actual.

El pas subterrani

S’ha parlat moltes vegades de l’existència d’una mina o pas subterrani ocult que uneix el castell de Bellver amb el palau de l’Almudaina. És possible que hagi existit, però és molt probable que l’existència de galeries subterrànies creades durant l’extracció de la pedra per a la construcció del castell, hagin ocasionat aquesta suposició.



ACTIVITAT:
Inventa ara una llegenda. Pots triar un personatge de les llegendes anteriors o ser tu el protagonista de la mateixa. Revisa el mapa i tria la o les poblacions en les que pot transcórrer la teva narració.